En 1996 els Marrakesch ostenten la seua última Capitania del segle XX. Jaime Navarro Sielva es revist de Capità amb el disseny de Luis Sanus Pastor, que s'encarrega de tot el boato de la Filà.
El Capità va estar acompanyat per Ignacio Flores Cabrerizo, el seu Rodella, a més de per les seues dos Favorites, Lucía i Cristina Cano García.
Referent a la Filà Marrakesch i al càrrec de Capità, la Crònica de Festes de 1996, obra d'Alfonso Jordà Carbonell, indica:
(...) Aqueixa mateixa nit es remoreja una greu noticia durant les entradetes. Noticia que malauradarnent es confirma: als tallers d'Àngel Martín de Sant Vicent del Raspeig, s'havien cremat les carrosses del "boato" dels Marrakesch, i part del dels Asturians i Realistes. Semblava una veritable catàstrofe, en especial per al Capità Moro, pero la resposta del món de la Festa va estar ràpida i solidària. Filaes que ja tenien les seues carrosses, les van oferir per a tot allò que es necessitara, Fins i tot, els Alféressos i les seues Filaes, proposaren que es fera primer que res, tot allà que corresponia al Capità. Afortunadament tot va poder fer-se amb l'esforç de l'artesà i el voluntariat de moltes persones que es van oferir per trebailar, si necessari fóra, les vint-i-quatre hores del dia.
En principi fou una sensació dessoladora i es feren reunions d'urgència al Casal, dels càrrecs amb el President de l'Associació de Sant Jordi, per veure de solucionar el problema. Però arnb l'esforç I la solidaritat de tots, es passà de la decepció, la rabia contlnguda i la tristesa, a l'esperanca i, finalmert, a la satisfacció per haver aconseguit solventar tan greu contratemps. Es torna a demostrar amb açò, que a Alcoi, la Festa és sempre l'esperit del poble. (...)
(... ) A les primeres clarors del dia, al voltant de les set del matí, són els Marrakesch, Filà Capitana, la que arranca, seguint el Sergent Moro, Juan José Mas, que els dirigeix i mana. Aquesta vegada, amb gran fervor, aplaudeix el públic. La Diana és per damunt de tot, emoció, ordre i equilibri. Tal vegada , per això, gaudeix d'un recolzament popular tan ampli. (...)
(...) No es pot parlar de l'Entrà de Moros 1996, sense fer-ho d'allò que va marcar tota la tarda: la pluja. Pràcticament tota I'Entrà transcorregué sota un vertader dlluvi, arruinant vestits, turbants, "boatos", creant moments de certa tensió, donat que algunes bandes de música es plantejaren la possibilitat de no tocar, no evidentment per ells mateixos, sinò pel malbé que sels pogué fer a valuosos Instruments.
Pero el coratge de tots els implicats aconseguí fer una de les Entrades més emocionants que s'han pogut veure, davant un públlc fidel, que s'ha guanyat per sempre més l’admiració, el reconeixement i el respecte de tot el món de la Festa. Quants festers baixaven amb els ulls plens de llàgrimes de veure que estava produint-se una identificació tan forta! Com un públic, entregat, banyat i malguarit, deíxava si necessari era, els paraigües per poder aplaudir! Quants mutus aplaudiments!
Ha estat necessari un malaurat fenòmen meteorològic, per a què s'haja pogut viure una unió tan perfecta. No cap dubte que el públic, el sempre comportívol públic, ha fet gran l'Entrà, perquè els festers han sabut fer-la. I així, festers, públic i músics, perquè la música també fa gran la Festa, s'acónseguí una total conjunció del que deu ser la Festa.
I si l'Entrà no pogué estar brillant, sí va estar emotiva, produint moments d'exaltada afectivitat, perquè malgrat la pluja, és la Festa i és Alcoi!
El temps estava nuvolat i amenaçava pluja, quan a les quatre i mitja d'una fosca tarda, se sentia des del balconet: "En el llibre d'or de la nostra Festa, una pàgina està en blanc, per escriure amb lletres de pau la màgia d'aquesta vesprada. Per Alcoi i per Sant Jordi, avant l'Entrà de Moros 1996".
Els clarins i timbalers fan la crida, i avança el Sergent moro, Juan José Mas, obrint el que acabarà convertint-se en una Entrà única. Es l'hora dels Marrakesch, es l'hora del Capità. Inicia un grup de cavallers amb túnica de vellut negre i coberta amb blau. També és negre el turbant, que porta metalls daurats. Armats amb espingarda, porten darrere un grup de percussió interpretant una "Fanfarria".
Dos bous arrastren un altre conjunt de percussionistes, amb la composició "Percusión para Metales". Fent evolucions amunt i avall, un grup de catorze genets, representant cadascun una Filà mora, demostren la seua habilitat sobre el cavall.
Festers amb banderins precedeixen al cos de ballet, que representa una dansa tribal de culte al sol, amb vestits i maquillatge semblant flames i raigs de sol, en groc i roig. Un excel·lent ballet, harmoniós, compacte i amb una coreografia molt rítmica, que als sons de "Tonatiuh", reberen els forts aplaudiments del públic.
Un conjunt d'ambaixadores amb dissenys àrabs, vestides de diversos colors, portaven com a complement un para-sol. Després d'una colla de xirimites, baixen espectacularment els vissirs, acompanyants del Capità, amb uns sumptuosos vestits amb tons rojos, ocres i negres, complementats amb incrustacions de metall. Aquestos vissirs, en parelles, avançaven amb bigues, emplenant el carrer.
Ha estat el pròleg. Ara, acompanyat per un grup de guerreres, baixa el Capità amb la seua carrossa. Dalt d'ella està Jaime Navarro Sielva, Capità 1996, vestit amb tons os i jupetí marró fins els peus, amb metalls daurats, que d'alguna mena recorden els colors de la Filà, duia un impactant casc, rematat en punta i amb dos corns a la part frontal.
Dempeus sobre la carrossa, el Capità, acompanyat del rodella, el seu nebot Ignacio Flores, porta com arma una llança, que al mateix temps és bastó de comandament.
Entre els forts aplaudiments i aclamacions del públic, Jaime Navarro Sielva, saluda tremendament emocionat, de veure la resposta del poble d'Aicoi, que ha sabut reconèixer l'esforç dels Marrakesch i la solidaritat de tot el món fester. Les màgiques notes de "Tarde de Abril", fan més sumptuosa la baixada del Capità, que es rebut a la Plaça d'Espanya per les veus de bronze de Santa Maria, mentre s'inicia la pluja que finalment, acabarà sent la protagonista de l'Entrà.
Després del Capità s'espera amb expectació l'esquadra de negres. Aquestos, vestits amb plastró i faldellí daurats de metall, semblen un mur metàl·lic. El casc, molt cridaner, d'una gran alçada, amb una banya, d'on ix una cascada de plomes roges, conjuntant-se amb plomes blaves i de faisà. Un casc impressionant, que Ii mancava per altra banda al batedor, que feia les seues evolucions sense ell. Armats amb una imponent llança metàl·lica, l’esquadra arranca als sons de “EI President", fent fluir els aplaudiments i les llàgrimes d'emoció a tot el públic del Partidor; aconseguint un moment màgic i irreal. Com no gaudir d'una meravellosa esquadra que crea una sensació irrepetible, que sols es pot viure on naix l'Entrà: l'emblemàtic Partidor.
Després de l'esquadra, que féu pujar e!s tons admiratius fins l'infinit, avancen vint-i-quatre bruixes, vestides de negre amb pells i un casc molt ample amb plomes de faisà, envoltant el tòtem. Com imitació d'una tribu centreafricana, un grup d'acròbates demostren les seues habilitats imitant una dansa guerrera, malgrat l'estat del carrer. Els hi acompanya la composició "Xavier el Coixo".
Precedit per una guàrdia femenina amb vtstosíssims vestits, apareix el palanquí on van Lucía i Cristina Cano, les favorites del Capità, El palanquí, portat per esclaus, va sent elevat rítmicament a diverses altures, als sons d’"Aben-Bazel", mentre les favorites arranquen els aplaudiments d'un públic disposat a valorar l'esforç dels festers.
Pràcticament tanca la desfilada de la Filà Capitana, l'esquadra oficial a les notes de "Marrakesch". Així dona fi a l'Entrà del Capità. Ha estat un gran treball dels Marrakesch, que tota la festa ha sabut valorar, encara que amb la sensació d'un "boato" massa extens i dificultats amb la carrossa del Capità, que feren que la baixada de la Filà, tinguera una durada superior a la prevista. No obstant això, esplèndida i espectacular ha estat la Capitania. (...)
(...) L'Estafeta, de Marrakesch, inicia una pujada desenfrenada per Sant Nicolau, fent una galopada excepcional, malgrat la humitat de les llambordes del carrer. (...)